Segons Rubió i Lluch: "novel·la d'aventures, cavalleresca, sentimental i fins moresca en alguns episodis".

Curial e Güelfa és, sens dubte, una novel·la cavalleresca. Des de Riquer, la classifiquem així per diferenciar-la de les novel·les artúriques en vers de Chrétien de Troyes i de les posteriors novel·les artúriques en prosa com el Lancelot o el Tristan , que acostumem a designar amb el terme roman courtois o roman d’aventure.

El Curial aspira a guanyar-se el lector pel crèdit d’un relat històric. Al començament de l’obra, l’autor ens fa saber que les gestes del seu heroi ocorregueren temps enrere «fonc ja llong temps» i que ell n’ha tingut coneixements per documents escrits «segons jo he llegit».
Simplement, l’autor ha volgut situar heroi i gestes, és a dir, la seva ficció, en la narració històrica per tal de crear la il·lusió en el lector que està relatant una història no inventada. Curial és fort i valent, però sempre des d’una mesura humana, i es comporta sempre de manera creïble i, sobretot, explicable. La geografia i l’ambient són molt precisos, per tal que el lector els pugui reconèixer. Els personatges porten noms reals o poden ser-ho. L’ambient social de la novel·la és l’ambient immediat de l’autor i dels seus lectors: el món de la cavalleria tal com era viscuda a mitjan segle XV.
Això no vol dir, però, que haguem d’entendre que ens trobem davant d’una “novel·la històrica” en el sentit modern de la paraula.