Sant Gonera és un poble perdut en algun punt, posem per cas, del deep Solsonès. Un matí de Nadal es desperta amb la visió del rector brandant la relíquia del sant Prepuci, nu, cridant i rient a cor què vols. Amb el fred que carda. Després el rector s’esfuma, engolit pel bosc frondós. Ves que no s’hagi convertit en una fera, com tothom que per una raó o altra vol desaparèixer del poble.

Així comença Les feres, escrita en estat de gràcia, en què el protagonista és el poble i els seus peculiaríssims vilatans. I el bosc i el sotabosc, i les feres que l’habiten.

Empeltada d’un humor descordat, atàvic i popular, Uriol Gilibets reescriu la tradició per fer-se-la seva. El seu univers agermana Raimon Casellas amb Amanece que no es poco de José Luis Cuerda; l’escatologia catalana amb l’absurd dels Monty Python; el seny amb la rauxa. Tot plegat per descobrir-nos la grandesa i les misèries d’un poble que podria ser el nostre. Aviat és dit. Poca broma. No res.