«T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, si us plau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut».

Després d’un fort sotrac ―dos, de fet―, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per a aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Illes remotes, inaccessibles, tràgiques, llegendàries o artificials; illes que, al capdavall, som una mica nosaltres. I, mentrestant, procurarà pujar dos fills encara petits i viure amb la gent que estima: sobretot l’Òscar, la seva parella, la Nora, la seva millor amiga, i el senyor Feliu, un home que sempre ha estat com un avi per a ella.

Enmig d’un dia a dia no sempre lluminós, la Carla agafa perspectiva i escriu un text confessional des del fons del cor que l’ajudi a entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir d’ara. Un crit d’auxili per a estimar-se de nou.