La decisió que pren en aquell cafè és radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, diu que sí a un viatge amb tres desconeguts. Van a fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que va caure el 1973. Era a Islàndia, en una costa de penya-segats continus, i conduïa un pilot inexpert de vint-i-sis anys. No va morir ningú.

Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Escriu a Gregory Fletcher, el jove pilot de mig segle enrere. I ell li contesta.

L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot —la geografia, el temps històric, la condició, i una pandèmia per torna— produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar.

Concreta, exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol vida. Ho fa portada per un impuls, la voluntat de veure-hi. T’empeny i et sosté com un braç: sense defallir.