Vuit-centes casetes unifamiliars, de planta baixa a la vora del riu Besòs, cadascuna d’un color diferent, comprimides entre una zona industrial semi abandonada i la nova Barcelona de l’AVE i del Fòrum 2004.

En aquest lloc de marge, desconegut i estigmatitzat, grups de migrants i autòctons van lluitar van junts per crear un paisatge humà excepcionalment dens i rebel: un barri anticlerical i anarcosindicalista, en el qual la resistència va durar vuitanta anys, on van buscar empara Buenaventura Durruti, Quico Sabater i una infinitat d’exclosos i indesitjats de tots els llocs i de totes les èpoques.

Mentre les excavadores de l’Ajuntament de Barcelona avancen en l’enderrocament d’aquesta ciutat horitzontal, un grup d’habitants reprèn la històrica tradició de lluita del barri per oposar-se al nou urbanisme de blocs de pisos, reivindicant la importància dels seus carrers, dels seus estils de vida, i de la convivencialitat que permetia la forma urbana de què s’havien apropiat.

Aquest treball és el resultat d’una implicació alhora etnogràfica, política i humana amb el barri del Bon Pastor durant els anys de l’enderrocament (2002-2012), per desvetllar la profunditat del trauma que representa la desaparició progressiva d’un barri, amb les seves memòries d’autogestió i autonomia, la seva vida quotidiana basada en la proximitat, les seves festes que servien per resoldre conflictes, i els seus conflictes que creaven comunitat.