Tots els camins duen a Roma és un llibre de mèmòries de Gaziel, que subtitulat Història d’un destí (1893-1914) i començat a redactar el 1953, es publica a Barcelona el 1958. El fet que les faci acabar l’any 1914, quan l’autor en tenia 27, obeeix a dues raons: una de personal, el moment en què es veu abocat a la professió de periodista; i una de col·lectiva, la fi simbòlica d’un món, el de la burgesia liberal, que considerava el seu propi i l’inici d’una nova era que li desagrada profundament. El contingut obeeix a una atenta planificació, que organitza rigorosament els materilas i tendeix a fondre la peripècia vital i el context sociohistòric. Així, la primera part, s’obre amb l’atemptat contra Matínez Campos i la bomba del liceu; en la segona, que comprèn des de la visió de la guerra de Cuba fins al pas pel col·legi dels jesuïtes, es converteix l’enterrament de Verdaguer en un episodi d’amplis ressons personals i nacionals; en la tercera, els estudis universitaris i la vocació literària alternen amb un panorama del creixement de Barcelona; en la quarta, la fugida a París i un viatge per Andalusia i el nord d’Àfrica tenen el contrapunt d’una dissecció del Madrid de l’època i del testimoni de la Setmana Tràgica; i en la cinquena, la narració d’una aventura amorosa a París es combina amb l’estada a l’IEC i amb el colofó parisenc d’agost de 1914, coincidint amb l’esclat de la Guerra Gran que tanca el llibre. Altrament, i a partir d’un fons bàsicament verídic, molts d’aquests records desgranen amb voluntat de reconstrucció novel·lesca, afegint-t’hi o suprimint-hi informacions, fins al punt que sovint es juxtaposen en unitats narratives autònomes. Aquest tractament literari de la memòria es reforça amb una elaboració intensa de l’estil, amb descripcions i amb efectes humorístics. L’obra acumula tota una colla d’idees i reflexions sobre la condició humana, sotmesa al Destí, que la transformen en una autèntica autobiografia moral.