“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre”, escriu Joan Sales a Incerta glòria. A El vent de la nit se’n mesura l’abast. La mena de pau de després de la guerra és la nit enrarida i malalta de trenta anys de franquisme esbudellada per un supervivent, en Cruells. Ell és l’únic de la seva brigada que ha tornat al país després de la derrota. Guerra, amor i joventut són tres estats d’excepció; la sortida, un terreny d’on sorgeixen monstres. Viure és caminar en la fosca d’un túnel on el temps s’ha estancat, on la humanitat s’ha tornat fantasmal. Però l’esperança de trobar el rastre dels desapareguts no minva, i pot portar-te a buscar la companyia de l’enemic amb qui has compatit la joventut i la guerra. Si resulta que es diu Lamoneda, l’altra cara serà insuportablement estrafeta i l’hauràs d’aguantar mentre visquis, o mentre visqui ell.